Salvador Fabà i Fabà

LA IL.LUSTRACIÓ DE XAVIER CABA

 

fabaVaig conèixer en Xavier l’any 1971; feia molt poc que havia tornat de França i me’l va presentar un altre amic dissortadament traspassat, en Francesc Cueto i Martí, quan ell i jo teníem en comú un petit estudi a la Creu Alta. Des d’aleshores es va crear una relació cada cop més profunda, tant per l’afinitat de caràcters com per l’activitat professional. Aquell mateix any vaig fer unes gestions a petició seva, entre els meus contactes laborals, perquè pogués publicar les seves il.lustracions, ja que era el que havia fet fins llavors a París, treballant per les més importants editorials franceses. No va sorgir cap problema quan va presentar el seu dossier: de seguida el van acceptar a l’Editorial Bruguera i a les agències internacionals Seleccions Il.lustrades, Bardon, Interpubli, etc., per treballar per l’estranger.

No es prodigava molt en la quantitat, però sí en la qualitat dels seus treballs, ja que era molt exigent amb si mateix. Faig referència a la quantitat per la senzilla raó que alternava la il.lustració amb la pintura de cavallet, on destacava especialment en el difícil art del retrat, sense deixar de banda els paisatges, marines o bodegons.

Tinc a la memòria les sessions fotogràfiques que fèiem, per després aplicar-les a les il.lustracions, i que va ser ell qui em va ensenyar el complex art de la fotografia; i és que tot el que tocava intentava fer-ho a la perfecció.

D’en Xavi només en guardo records excel.lents. Recordo, així mateix, una anècdota d’un dia que va passar per l’estudi, sobre les 5 de la tarda, molt mudat. En aquella època jo intentava aprendre a fer les il.lustracions a l’oli, cosa que ell dominava a la perfecció. Com que jo no me’n sortia, ell es va anar posant nerviós i, amb el seu afany de fer-me entendre el que a mi m’era dificultós, no es va adonar que anava sucant el puny de la jaqueta a la paleta de la pintura, i el pobre va quedar impregnat de blau de Prússia per tota l’americana però el més greu és que l’esperaven en una festa a Lloret de Mar, a les 8 del vespre. No cal dir que tots els que allí ens trobàvem ens vam posar a netejar-li l’americana amb aiguarràs, dissolvents i tot el que calia, fins a deixar-lo en condicions acceptables. Cal dir que es va tacar perquè jo tenia la paleta plena de colors a la dreta i ell era esquerrà, i es va veure obligat a forçar la posició. En Xavi no s’embrutava mai pintant; com ell deia sovint, «PODRIA PINTAR VESTIT DE FRAC». Un gran amic, en Xavi!