Lluís Perez Calvo «Paulí»

TOT RECORDANT L’AMIC XAVI CABA

 

pauli_Ceramista-2Al monestir de Cuixà, lloc de màgia i antigor, al peu del Canigó -una de les muntanyes mítiques de la nostra geografia-, que el nostre poeta nacional Mossèn Cint, va immortalitzar amb el seu poema èpic Canigó, vam arribar a finals del 1965 un grup de monjos provinents del Monestir de Montserrat, i no només per quedar-nos… més d’un projecte començava a gestar-se. Mica en mica anàvem reconstruint les runes del passat i convertint aquell lloc en un espai de trobada entre gents diverses i especials, amb diferents ideologies, tarannàs i professions (artistes, artesans, intel.lectuals, cantants, refugiats…), d’ambdós cantons dels Pirineus. Un marc especialment atractiu per engegar, participar o compartir qualsevol experiència o activitat humana, creativa, etc., de qualsevol tipus.

Jo mateix, que havia iniciat el taller de ceràmica de l’Abadia de Montserrat, vaig trobar el lloc i les condicions ideals per instal.lar un nou taller a Cuixà, aquest cop de més volada per poder expressar-me en diferents camps, com la ceràmica i els esmalts, la porcellana, etc.

En aquest marc i en aquest ambient, no sé si atret per la flaire de tot plegat o en concret pels cursets i estades que organitzàvem per experimentar i aprofundir sobre diferents tècniques del món de la ceràmica, arribà a Cuixà el Xavi Caba, una personalitat polifacètica en totes les disciplines artístiques, un artista de dalt a baix, però molt especialment amb una vocació decidida per la recerca i l’exploració de tots els secrets del món de la ceràmica: el torn girant i girant i les mans creant les formes; el forn de gas transformant les cendres vegetals en matèria rica de color, d’aspror o de finesa; les plaques de gres; els relleus i les textures; la diversitat d’argiles, els òxids i els esmalts d’alta temperatura.

L’il.lustrador, pintor de retrat, paisatgista, fotògraf, no en tenia mai prou, volia l’argila, els minerals i el foc, volia l’eternitat, la ceràmica, allò que el foc no pot destruir. Així, d’aquest intercanvi enriquidor, amb les mans a la massa, i de la manera més natural, units per una mateixa passió, LA CERÀMICA, amb majúscules, neix i creix una mútua admiració i una profana i indestructible amistat entre nosaltres.
Recordo aquelles estades a Cuixà, que amb el Xavi coincidien d’altres sabadellencs: els Lluís Clapés, en Brunet, la Montserrat Girbau , la Pilar… i com gaudien de les intenses vetllades, compartint conversa, opinions, coneixements i complicitats, enlluernats pel bon humor del Xavi que s’encomanava.

Anys desprès d’aquests períodes viscuts a Cuixà, quan jo refaig la meva vida amb l’Hermínia a Sabadell, ens retrobem aquí i reprenem els llaços de relació i amistat, junt amb l’Anna Maria i la resta de la família del Xavi a Castellar, a casa seva, al seu estudi, a les exposicions que, almenys un cop l’any, ens presentava.

I tornàvem a les tertúlies, sempre interessants i amenes, sovint esquitxades de l’actualitat política, com abans, però tant diferent… El que no havia canviat era el seu pensament lliure i l’interès i el domini de qualsevol tema que es tocava, i sempre amb el denominador comú de l’art i l’amistat que ens unia.

Quan vam anar a l’exposició homenatge al Xavier Caba a Castellar, vaig quedar impactat i meravellat davant la qualitat pictòrica dels esmalts i els baixos relleus exposats. Vull quedar-me amb aquesta impressió, com a obra intransferible.

Gràcies Xavi; ara i sempre, ets viu en el meu record.