Josep-Ramon Bach

O COM PARÍS VA OBRIR ELS ULLS A XAVIER CABA

t_bach-ParisQue ningú no esperi cap anàlisi ponderat en aquest exercici d’avivar el record d’un amic, que la mort injustament es va endur massa jove. Seré, doncs, intuïtiu per ofici i apassionat per devoció. Un amic és una guia insubstituïble en el laberint de la vida, perquè és un amor triat. Un amor amb ganes de compartir opinions i mirades, de fer camí plegats.

Nascut inquiet i vestit amb la roba ampla de la llibertat, en Xavier Caba, que pressentia la bellesa arreu i que necessitava restituir el desig i l’alegria, va conèixer una vida nova que bullia més enllà de l’opressió a través dels llibres, de la veu cromàtica dels amics més grans, del cinema i de la música, una vida més enllà de la tristesa quotidiana, més enllà de la llunyania.

I de sobte, el món se li va fer petit. Castellar del Vallès se li va fer petit. Catalunya se li va fer petita. I amb la seva bonhomia i el farcell dels propòsits se’n va anar a fer-la petar amb els protagonistes d’un París que absorbia la tristesa dels indignes i l’omplia d’esperança. Un París bandera d’art i de progrés, vigília permanent de la democràcia, una ciutat on les cultures convivien en pau, on els grans noms de l’art i la literatura feien de reclam a les aspiracions del joves artistes i els hi obrien les portes d’un imaginari nou i transgressor. Aleshores, la ciutat francesa era l’ideal de vida que subvertia les condicions adverses del nostre país. També era el model d’aventura civilitzada que tot artista podia somiar. Només cal que repassem la història dels noms que van decidir fugir dels seus respectius països i fer-se francesos per entendre l’aventura humana que va portar Xavier Caba a abandonar el seu Castellar nadiu.

Una curiositat insaciable el va empènyer a expressar-se amb el major nombre de disciplines possibles. París hi va contribuir de manera decisiva. L’ebullició d’una ciutat plena de mites que lluitaven entre ells per aconseguir el reconeixement més alt, feia que tothom cerqués les formes d’art més diverses. Ampliar el registre d’expressions era una manera d’accedir a un públic més ampli i, tal vegada, una forma de dir més exigent. En Xavier va entendre aquest missatge i, sense fer cap esforç, va sumar-lo a la seva curiositat natural. La multidisciplina va ser una característica important de la seva personalitat creativa.

t_bach-A-4-mans-amb-Claude-a-CdVNo entraré en el terreny de les valoracions artístiques, ja que això correspon al experts. Sí que parlaré, però, de la seva inclinació a transcriure els sentiments amb tota mena de tècniques i maneres de representació. Conreava de forma directa la pintura de cavallet, el dibuix, la il.lustració, la ceràmica i la fotografia i, ocasionalment, la serigrafia i la litografia. Però d’una forma indirecta , com a espectador atent i participatiu, també conreava la música de jazz i el cinema. París li va regalar la fe en la vida. La cruïlla de camins en totes les direccions possibles donava arguments per conèixer primer que ningú les gran novetats de l’art, els seus afectes i els seus desencants. I en aquesta lluita apassionada , el cor generós d’en Caba s’obria pas entre la boirina del futur.

Quan , després de no poques dificultats, finalment va poder-se guanyar la vida il.lustrant portades de llibres per a algunes editorials prestigioses, com els Livres de Poiche, la vida va semblar que passava a formar part d’un guió de cinema, perquè tot succeïa amb un entusiasme insòlit més propi de la fantasia que de la realitat. Viure amb totes les comoditats, amb cotxe esportiu inclòs, li feia la sensació d’haver triomfat en un món nou, on l’èxit era reservat a poques persones.

t_bach-1969-octubre-amb-Josep-Ramon-BachRes no és per sempre. Quan les coses no van anar tan t bé i va decidir de tornar a casa, a en Xavier li va semblar que havia perdut una batalla, perquè ser parisenc de primera era un privilegi escàs en aquell temps. Però la veritat va ser tota una altra. De retorn a Castellar portava les maletes i el cor plens d’una llum intensa. Havia conegut el futur amb els propis ulls, havia escoltat les idees renovadores i sabia què calia fer per anar endavant. De retorn a casa , per a en Xavier tot va prendre un valor nou. El país ja havia començat a canviar i els aires de llibertat ja empenyien la gent a contestar sense embuts la dictadura. Van ser els millors anys de la seva vida. Totes les mirades del món al servei de la causa d’un home sensible. Amb el doctorat de l’alegria que París li havia atorgat amb escreix va posar-se mans a l’obra per fer realitat el desig d’expressar-se en totes les llengües de l’art possibles.

t_bach-1987-Paris-desembreEn Xavier Caba era un home sincer i honest que s’havia fet a si mateix i que , per tant, que coneixia perfectament les seves virtuts i les seves limitacions. Precisament aquest exercici de realisme que sovint practicava amb mentalitat oberta era el gran valor del seu caràcter. Conscient que la seva obra no pretenia competir amb ningú ni volia ser capdavantera, practicava l’art perquè era la seva forma natural de sentir i de viure. Lluny de propostes innovadores, el seu esperit el duia a trobar en les matèries, en les formes quotidianes, en el desig de posseir-les, trobar, deia, la seva personal manera d’expressar-se. Amb la senzillesa com a ideal i l’ofici com a inspiració, en Caba va estar més a prop de la felicitat que la majoria de mortals. La seva trajectòria no és l’exemple del geni que arriba a les altes esferes del reconeixement. El seu art té el prestigi de l’home bo que viu buscant l’equilibri a través de la mirada neta i el cor content, que està inserit en un context geogràfic petit i entranyable, que forma part d’una comunitat sentimental, que veu en la felicitat l’objectiu a assolir. Poques vegades vida i obra tenen tant en comú com en el cas d’en Xavier Caba, que projectava els fets quotidians en tots els colors de l’arc del cel. Que es sentia solidari de totes les manifestacions humanes, de totes les cultures i de totes les mirades. Per a ell es tractava, ni més menys, de ser feliç a través de la llibertat de dir-ho. Va fer el que va voler de la millor manera possible. Aquest, tal vegada, és el seu millor epitafi. Tot un exemple a seguir.

 


RETRAT A L’OLI SOBRE FONS NATURAL

 

Vivíem a Castellar del Vallès una infància discreta. PALETA. El pintor i l’amic eren fills del mateix carrer. CAVALLET. I a part moltes altres consideracions pròpies de l’època, ell era més gran que jo. OLIS. Tenia més edat, més seny i molta més alçada. PINZELLS. Però la imatge d’un París vessant de joies se’l va endur. AIGUARRÀS. Tots quedàrem muts d’enveja i en repòs esperançat. TELA. Els dies ens anaren canviant el signe. LLUMNS. Als estius, la calor ens el retornava  fresc. ENFOC. Era l’heroi del llapis que recercava l’espai nadiu. OBERTURA. Castellar com una bola de neu creixia damunt l’efímer. DISTÀNCIA. I cada instant fou reflectit en el cor. RETRAT.

(en la inauguració de la primera exposició d’olis de Xavier Caba a la Galeria Rovira de Sabadell el 23 d’abril del 1977)


En la inauguració d’una exposició d’olis i ceràmiques de gres a la Galeria Intel·lecte de Sabadell, el 14 d’0ctubre del 1986

Divers en la generosa unicitat de la vida, en XAVIER CABA i COMPANY, nascut a Castellar del Vallès (Vallès Occidental) l’any 1928, fou prematurament arrabassat per la incontenible il·lusió d’abraçar una eterna primavera, canviant i delitosa, que conduís el seu cor voluble pels viaranys lluminosos de la imatge. Il·lustració, ceràmica i pintura són el triangle màgic, que configura aquesta seva vocació precoç. Els inicis pictòrics al costat del seu pare, en Simeó Caba, i dels seus entranyables paisatges que, amb afecció, guardava pel record amb curosa delectança; el magisteri rebut d’en Raimon Roca, en les moltes hores com partides, sota la lluna del treball incansable, tot ajudant-lo en alguns dels seus murals sacres, com els de Calella, Oviedo o Barcelona; la seva fugida al París imantador de somnis, on el treball d’il·lustració per importants editorials, diaris i revistes franceses i de Nova York, li obrí les ales transparents de la seva passió definitiva per abraçar la pràctica de l’art, i l’amor a les coses.

L’any 1970, assentat de nou en el lloc que li era propi en el seu paisatge nadiu, s’endinsa en el laberint tel·lúric del fang, tal volta per millor entendre, en la seva tàctil cobejança, la dimensió amorosa dels llocs comuns de l’entorn quotidià. Estudia ceràmica a l’Escola d’Arts i Oficis de Sabadell, sota la tutela del professor Josep M. Brull, qui succeirà tres anys després en la tasca del magisteri. Instal·la taller propi i s’immergeix de ple en la feina d’emformar imatges, sota l’advocació de les més variades tècniques, que van des dels murals a les peces tornejades, treballant tant amb altes temperatures com amb baixes, moldejant-se la mirada amb argila, gres o refractari, fins als límits amables d’una aventura personal, plena amb dedicació  minuciosa i límpida.

A partir dels anys 1974-75, la necessitat de preservar les formes del temps immediat, i la seva natural inclinació a la crònica del panorama circumdant l’empenyen, tot allunyant-se de la pràctica esvaïdora de la il·lustració, a expressar-se a través els coneixements acumulats en la seva formació post-impressionista. Cultiva el retrat, el paisatge, la marina i la figura, sota procediments diversos, sempre amb el seu innat afany per arribar a la pintura a través els estímuls sentimentals de la seva condició d’enamorat de la vida, i dels seus múltiples tentacles d’ignota bellesa i acomodada geografia.

En Xavier Caba mostra regularment els resultats del seu treball tenaç i esforçat, en la dualitat de la seva expressió artística actual, sempre perfeccionada, sense renunciar, però, mai al somni fugisser d’una existència rica en la multiplicitat del seu gest profund.