Josep Caixach Gamisans

NOTES ESTRICTAMENT PERSONALS, A DUES VEUS

 

caixach_1984-estiu-Sallent-Boadella-Caba-i-CaixachNo cal que us digui que faré panegíric. No pot ser de cap altra manera, el déu de l’amistat i el déu dels pintors, que a hores d’ara deuen estar menjant-se una paella feta pel Xavi, m’estan mirant amb ulls entre encuriosits i amenaçadors.

Tinc al menjador de casa algunes pintures del Xavi: un retrat de la meva mare d’un puntillisme quasi canònic, un retrat d’una filla, amb llapis, d’una netedat immillorable, una nadala gran, en retolador de traços llargs, que em té el cor robat. A davant, unes ceràmiques de gres d’una solidesa i sobrietat monàstica. Al passadís un quadre vell recuperat (un Caba d’abans d’anar a París!), l’hem netejat i n’ha sortit una pintura extraordinària.

Venia a casa amb dues ampolles sota el braç (són de Sauvignon blanc, me les va vendre un paysan …). Som a finals del seixanta, principis del setanta, els més grans encara el recorden, arribant de París per la festa major, amb el seu descapotable i ballant a l’envelat, una de les seves passions.

Aspectes frívols, em direu, aneu «com sempre que parleu del Xavi» equivocats, darrere aquesta imatge del Xavi tornant de París hi havia un treball rigorós, una disciplina calvinista del treball, un seny i unes opinions… que el temps li ha donat la raó.

Torna de París el 68- 69, ha vist el maig famós (ell sí que hi era!), els joves d’aquí enlluernats i ell ja matisant i/o provocant, fent-nos emprenyar. Aquí l’abstracció, el conceptualisme… la «modernitat» i ell figuratiu i perfeccionista, coneix el Balthus i el que representa… i aquí, ni déu. Ell que podia i sabia, no va fer mai, però, això que s’ha anomenat «realismo español».

Li dèiem: Xavi, cal que canviïs de pinzell, cal que sigui més gruixut, i anàvem errats i érem injustos. Ara el temps, com sempre, ha fet neteja i d’allò només ha quedat el que havia de quedar, de les fantasmades i les collonades ha quedat ben poca cosa. Les seves opinions s’han anat imposant.

Ell, amb una distorsió que jo qualifico de molt castellarenca, gairebé només es defineix com a artesà de la pintura, i a dins porta una tensió entre les seves potencialitats (molt infravalorades) i una pressió d’un mercat condicionat per una falsa modernitat pretensiosa i unes opinions adverses i suficients (que ara veiem en tota la seva buidor i inconsistència) i ell pinta i pinta, amb rigor i ofici.

Se’n surt amb dignitat, entre els encàrrecs, el fet de portar el plat a taula cada dia i l’obra ben feta (mireu ara, amb cura, la seva obra reunida).

Fa ceràmica, sempre amb disciplina i entusiasme, fa colònia a Granera amb uns destil.ladors gairebé medievals, i ens ensenya a fer paelles, sempre amb un entusiasme encomanadís, sempre a punt de muntar un sopar, una excursió… ens porta a París i ens explica mil històries, ens ensenya a anar pel món. Entusiasta del cinema, fa fotografia…

Tinc gravada la seva imatge alta i corpulenta amb les seves Nikon penjades, retratant a tort i a dret, una imatge de cinema, talment el seu admirat John Wayne .

I sobretot, les tertúlies interminables a Granera i al bar del Pi, parlant de Déu i del dimoni, de cinema, de política, de viatges de pintura… i poques vegades estant d’acord. Des de l’equidistància del que torna de París, deia allò: «Per a mi, el món s’acaba als Pedrissos».

Però l’he vist defensant aferrissadament Catalunya davant d’uns madrilenys espanyolistes i poca-soltes; o l’any 69-70 plantant cara a la guàrdia civil, per una qüestió de trànsit, defensant simplement els drets i la dignitat ciutadana, i era aquí que veies que quan s’emprenyava la seva alçada li donava un aspecte realment amenaçador.

Entranyable, vital, generós… amic de debò; Xavi, el teu record perviu entre nosaltres.