Joan Sellent i Arús

IMATGES D’ARXIU

sellentUn matí d’hivern de 1970, el Xavi Caba venia de comprar el diari a cal Creus. Baixava pel carrer Major passant-ne via, drim, dram, amb aquelles gambades que no provenien de cap pressa especial sinó de la llargada natural de les seves cames.

El Caba caminant per Castellar alt, camallarg, ben plantat i amb una lleu inclinació d’aristòcrata bohemi a l’espatlla esquerra és una imatge present en el record de molts, en tot un repertori de seqüències més o menys velades, més o menys definides. La del carrer Major existeix materialment, perquè la va plasmar la càmera de súper vuit del Josep Vidal; les altres, en canvi, són immaterials i no pertanyen al domini públic: cadascú les conserva a l’arxiu de la memòria i se les pot projectar al seu gust, sempre amb lleugeres variants però dins el marc d’una mateixa tonalitat i unes mateixes cadències, com una improvisació de jazz.
De vegades són imatges mudes; de vegades s’enriqueixen amb aquella veu pausada i fonda que et torna a obsequiar amb un lèxic i unes expressions intransferibles: «Hòstica tu, divinament», sents que diu, quan una veu en off s’interessa pel seu estat general o li pregunta com s’ho va passar veient determinada pel.lícula, assistint a un concert, degustant un formatge, confeccionant una paella… i les imatges, tal com han vingut, es van fonent subratllades amb la banda sonora d’una rialla franca i contundent.

Cadascú deu tenir la seva pròpia filmoteca imaginària del Xavi Caba. La meva s’inicia en blanc i negre i amb un Caba mític, distant; un Caba que ja feia la mili quan jo tot just naixia. A les seqüències més borroses és l’amic del meu pare i dels pares dels meus amics, amb qui manté converses de persona gran; és l’home que ha nascut i viu a Castellar, al costat mateix de casa, però que traspua un aire de cosmopolita que no sabries dir d’on li ve; l’artista que un bon dia sento a dir que se n’ha anat a París (banda sonora d’acordió, Edith Piaf, Sydney Bechet: el Caba se n’ha anat a París! Ja es veia venir!), l’afrancesat que torna a Castellar als estius i balla rocanrol i foxtrot a l’envelat (banda sonora: Orquesta Maravella, Pensilvania seis, sinco mil !)…

Però les seqüències que ja se’m fan més nítides són les que arrenquen deu o dotze anys més tard, quan el Caba ha abandonat Montparnasse i s’ha instal.lat novament a la carretera de Sentmenat. Aquestes ja són en colors. És a partir d’aquí que va prenent definició un home cada cop menys mític, cada cop menys distant, tan poc bohemi com poc aristocràtic (més enllà de la planta): el Caba autèntic, en definitiva. L’home de mitja edat, professional seriós, disciplinat i metòdic, però també capaç d’il.lusionar-se com un adolescent amb les seves diverses aficions i amb qualsevol projecte que el pugui divertir, posant-hi els cinc sentits i sense que li caigui cap anell, perquè no en porta ni n’ha portat mai; l’home que col.labora engrescat en un documental amateur sobre el seu poble, que hi fa de guionista i fins i tot d’actor (l’escena del matí d’hivern, venint de cal Creus)… I és a partir d’aquí, de l’experiència compartida d’haver col.laborat en la pel.lícula del Vidal, que el veí artista se’m va fent accessible i se’m va fent amic i, com per art de màgia, s’esfumen els vint anys de diferència que ens portem.

De tots els anys posteriors en què vaig tenir la sort de freqüentar el Xavi Caba i compartir aficions, amics i estones, la memòria en conserva una barreja de seqüències, escenaris, bandes sonores i paisatges molt diversos: nits i tardes de jazz a Terrassa, matinals de diumenge al Palau de la Música, sobretaules al bar Pi, paelles memorables, Granera, Sant Miquel de Cuixà… i el Caba caminant per Castellar, drim, dram, del taller de ceràmica de cal Girbau al soterrani de casa seva on l’esperava un quadro a mig pintar, una il.lustració tot just encetada o unes fotos acabant-se d’assecar en el quartet fosc.

Ja fa set anys que el Xavi Caba va tornar a marxar aquest cop definitivament, i ens va deixar un llegat tangible que ara s’ha aplegat en aquesta exposició antològica. Poder veure exposat públicament, durant unes setmanes, el producte d’una vida marcada per una concepció de l’art tan honesta com renyida amb la impostura, d’un ofici envejable que no va abaixar mai el llistó, és una oportunitat que no es presenta cada dia. Però el record de la seva humanitat afable i vital, la possibilitat de projectar-nos íntimament les imatges dels moments compartits amb aquest home bo que va ser el Xavi Caba, és un llegat intangible sense calendari ni data de caducitat; un llegat que, per anys que visquem i mentre la memòria no ens flaquegi del tot, ens servirà de confort a tots aquells que vam tenir el privilegi de comptar-nos entre els seus amics.


L’AMIC CABA

 

Dir que era una bellíssima persona, home de pau, honest, vital, exempt de vanitat, lleial i generós amb els amics no és descobrir res de nou: qualsevol que hagi tingut la sort de conèixer el Xavier Caba ho sap de sobres, i aquesta tirallonga d’adjectius sona tan tòpica que pot sembla una impertinència. Sobretot tenint en compte que, a més de les virtuts enumerades i les que m’he deixat, el Xavier Caba es distingia també per una franca aversió pels tòpics més tronats.

Pels tòpics i per les impertinències. Ignoro si aquest tret del seu caràcter era igualment conegut de tothom, però ha quedat perfectament confirmat durant els últims temps, les últimes setmanes, els últims dies que ha estat entre nosaltres. Quan aquesta impertinència obscena que en diem la Mort li va fer saber que l’esperava a la cantonada, el Caba, després d’encaixar el cop, va treure el geni i li va dir: “Doncs ara et fotràs!”. I es va aferrar a la vida. Es va aferrar a les escorrialles de vida que li quedaven i ens va donar una lliçó que ens ha deixat a tots amb un pam de nas. El Xavier Caba, enemic de convencions i d’acceptar papers que li anessin a repèl, es va negar a fer el paper de moribund.

Pels que seguim immersos en això que absurdament en diem “anar tirant”, pels que encara ens angoixem com imbècils pels neguits de cada dia i per les incerteses d’un futur que ens hipoteca constantment el present, “perdre la noció del temps” sol ser de desequilibri, d’alienació pròpia de persones que no toquen de peus a terra. Doncs bé: la lucidesa d’aquest home que se sabia desposseït de futur va saber trobar, en l’oblit del pas del temps i en l’esforç més radical per immobilitzar i assaborir la realitat de cada instant, l’últim refugi pel seu desig apassionat de viure. El temps es va aturar entre les quatre parets on el seu cos malalt s’estava consumint, i les va convertir en un univers infinitament més ric que el nostre anar tirant atrafegat i mesquí.

Del llit estant, el Xavier Caba es va fer un tip de viatjar. Va viatjar pel temps i per l’espai, pels camins flonjos de la memòria, per muntanyes altíssimes i països exòtics que, si els seus peus no trepitjarien mai, el seu esperit absorbia amb una intensitat que els que anem fent la viu-viu, per molts bitllets d’avió que comprem, no ensumarem ni de lluny. Però aquests viatges no els va voler fer en solitari: va voler fer-los acompanyat dels amics, de les persones que més estimava. La sinceritat amb què el Xavier Caba agraïa les visites, la il·lusió amb què ens invitava a compartir els seus records i el seu fantasieig, l’interès que sempre demostrava per la vida i pels projectes dels altres, ens eixamplava aquell cor encongit amb què l’anàvem a veure i sortíem de casa seva amb una estranya pau interior. Els papers gairebé s’havien invertit: sense saber-ho, ens havia fet tanta o més companyia que la que nosaltres li poguéssim haver fet a ell, i no li sabrem agrair mai prou.

Quan estava sol, s’endormiscava escoltant emocionat un tango, un adàgio de Mahler o algun dels seus pianistes de jazz preferits, o es deixava transportar amb la contemplació de fotografies, d’il·lustracions, de mapes on es construïa excursions imaginàries… però dic mentida: el Xavier Caba, de sol, no ho va estar mai. L’Anna Maria i el Joan li van donar la mà fins l’últim moment, i si no fos pel costat d’aquesta dona i d’aquest fill (ell era el primer que n’estava convençut) potser no hauria tingut esma d’afrontar aquest breu temps de propina que ha pogut viure intensament.

El Xavier Caba ha estat i serà sempre un amic irrepetible: si a hores d’ara ens pogués arribar, de no sé on, aquella seva veu greu i pausada, potser encara seria capaç de disculpar-se per haver-nos deixat.

(publicat a la FORJA el 20 de juliol de 1996, Castellar del Vallès)


Presentació en la inauguració d’una exposició de pintures a la Sala Rusiñol a Sant Cugat, el 14 de juliol del 1988

Un dels avantatges de ser amic d’un artista és que et pot brindar l’oportunitat de presentar una exposició de pintures sense ser del ram, i fins i tot amb uns coneixements de la matèria més aviat precaris. Dic això perquè aquest és el meu cas i per curar-me en salut, però també per deixar clar que el fet de ser aquí en qualitat d’amic del Xavi Caba és una cosa que m’honora molt més que no ho faria aquesta erudició que no tinc.

L’amistat i el veïnatge de molts anys m’han permès de seguir bastant de prop la seva vida i miracles, i m’acrediten per confirmar que l’artista aquí present és un magnífic exemplar d’una espècie últimament bastant en crisi: la dels personatges polifacètics. En el seu cas, però també puc donar fe que aquesta condició de polifacètic no s’atura en els tres qualificatius de pintor, il·lustrador i ceramista amb què se’l sol presentar, sinó que va força més enllà. És per això que, amb el permís de l’interessat i aprofitant l’ocasió, voldria proposar una versió corregida i augmentada del seu currículum:

“Xavier Caba Company, pintor, ceramista, il·lustrador, fotògraf, pianista, catador de vins i de formatges, destil·lador de licors i de colònies silvestres, afrancesat recalcitrant, enamorat del jazz, cinèfil impenitent, guionista cinematogràfic, mestre paeller i ballador infatigable de rock’n roll i altres balls d’envelat.”

El currículum del Xavi Caba, a més a més, té la virtut d’estar tan ben travat que no caduca. Amb això vull dir que cap d’aquestes virtuts i habilitats no li han perdut vigència i conviuen totes amb harmonia, unides, això sí, pel tret comú d’un perfeccionisme meticulós.

El Caba dels pinzells, que és el que avui ens ocupa, sempre l’associaré a un soterrani lluminós amb un piano i una olor reconfortant de pintura. Eren els anys en què tots dos vivíem a Castellar, paret per paret, i les visites mútues sovintejaven més que no pas ara. Allà vaig poder veure treballar de prop un home que ha fet del rigor i del domini de l’ofici una qüestió de fe i de principis, un home que ha posat la seva immensa tècnica al servei d’una particular visió del mon. Més enllà d’academicismes buits que no arrenquen el vol, més enllà de falses modernitats camufladores d’incompetències, el Xavi Caba practica l’art honest i saludable d’expressar allò que sent i allò que vol amb els llenguatges que domina, sabent perfectament que qui estira més el braç que la màniga s’hi pot picar els dits.

M’atreviria a dir que la pintura del Xavi Caba, amb aquells trets que li són més definitoris, és una projecció força evident de la seva manera de ser. Sabent de bona tinta que és un home equànime i amant de la claredat en totes les coses, amb una franca aversió pels extremismes i les actituds viscerals, penso que qualsevol d’aquests termes pot ser vàlid per qualificar la seva obra pictòrica. Aquesta nitidesa de les formes i els contorns, el paper decisiu que juga la llum en el seu paisatgisme, on s’observa d’una tirada considerable pels paisatges d’hivern i de tardor i per les lluminositats de tarda, la humanitat que desprenen els seus retrats de persones estimades, tot plegat deixa entreveure, darrera un realisme escrupolós, un esforç per idealitzar el seu entorn conferint-li vernissos de serenitat i equilibri. De vegades aquest idealisme es tradueix fins i tot en reivindicació, i aleshores el Xavi Caba s’obstina a retenir damunt la tela escenaris perduts i irrecuperables, com és el cas d’uns arbres centenaris sacrificats impunement i que han ressuscitat avui en aquesta sala per obra i gràcia dels seus pinzells. I en fi: dit això, penso que el millor que puc fer és recomanar-vos la contemplació atenta d’aquesta mostra de la seva obra, tant si és per corroborar com per desmentir aquestes reflexions.

No vull acabar sense fer referència al fet curiós que aquesta exposició s’inauguri el catorze de juliol, com si el calendari hagués volgut picar l’ullet a l’artista i recordar-li les seves vinculacions amb França i concretament amb París, on va viure una `pila d’anys i va consolidar els seu ofici d’il·lustrador. Quan jo, de jovenet, vaig tenir ocasió de viatjar a París i visitar aquest castellarenc cosmopolita al seu apartament de Montparnasse, estic segur que, si m’haguessin preguntat allò de “Què vols ser quan siguis gran?”, hauria contestat: “Jo, com el Caba”. He de confessar que avui, vint anys després, encara persevero en l’intent, i amb l’estímul addicional de saber que un dels atributs més envejables d’aquest personatge és la joventut vitalícia. Moltes gràcies.