Esteve Prat i Paz

LA PINTURA D’EN XAVI CABA

Mirant l’extensa, diversa i important obra d’en Xavi Caba observem que va treballar pràcticament tots els vessants de l’art: il.lustració, fotografia, dibuix, pintura, ceràmica, i com va quedar evidenciada l’estreta interrelació amb què jugava amb tots ells. De segur que deuria fruir generalment en la seva manipulació, encara que potser també amb algun o altre moment de patiment.

El veiem com un gran observador del seu entorn, tant natural com social, el qual reflectia una vegada captivat o deixat captivat per ell, ja que moltes vegades hi ha una simbiosi entre captivat i captivador que no és res més que l’aflorament de la sensibilitat que algunes persones com ell posseïen, i que posteriorment plasmava amb la disciplina i la tècnica que creia més adequada: fotografia, dibuix, pintura.

El veiem també com un gran treballador, no només per la nombrosa obra que ha deixat sinó per l’experimentació i evolució constants, fruit del treball diari i, per tant, disciplinat. Provatures i resultats atrevits, com la pintura sobre full d’or, l’acrílic, la serigrafia, la pintura amb ceràmica sense veure els colors més que una vegada, sortits amb la temperatura del forn, ho avalen.
prat_1989-1990

Quant a la seva faceta de pintor, podem dir que va executar una pintura figurativa i va tocar gairebé tots els gèneres: retrat, figura, paisatge, marina, natura morta. El que potser crida més l’atenció és la netedat del color amb qualsevol tipus de gamma o d’entonació, i amb la infinitat de matisos que sabia trobar a un color. Una paleta neta i vibrant, un color molt net i lluminós, molt treballat i ajustat.

Això sí: amb una predilecció cap a les gammes càlides, a vegades molt càlides, fins al punt de preparar les teles abans de pintar-les amb unes entonacions ja càlides, o de buscar suports que per les pròpies característiques del material ja ho fossin.

S’observa, en la seva pintura, com en determinades zones del quadre, ja sigui en dimensions petites o més grans, deixa respirar el fons d’aquest sempre en aquestes entonacions càlides ja prèviament preparades; mai no respira el blanc de fons de la tela la qual cosa no era del seu grat, i d’aquesta manera aconsegueix uns ambients i unes atmosferes molt personals.

El seu sentit compositiu és ajustat, les línies compositives que estructuren els seus quadres guarden sempre un equilibri ponderat, posant l’accent a voltes i segons la seva intencionalitat, o depenent de la temàtica que desenvolupava, cap a un cert moviment i dinamisme, o altres vegades cap a l’elasticitat, amb la sensació de calma, repòs o tranquil.litat.

Moltes vegades utilitzava la línia diagonal en les seves composicions, però també a voltes se servia d’un esquema compositiu a base de plans horitzontals paral.lels, sense cap línia que indiqués profunditat, la qual aconseguia en aquests casos per la gradació del color, per les matisacions en definitiva, per la perspectiva aèria, mentre que altres vegades utilitzava un sistema perspectiu convencional, o la conjunció d’ambdós, i creava una profunditat, un espai fictici on l’espectador pot entrar virtualment, i on es veuen perfectament reflectits els diferents termes que formen la composició.

Les línies d’horitzó presents en la majoria dels seus quadres, encara que no en tots solen ser altes, de manera que creen un gran espai fictici dins la tela, espai on es desenvolupa l’acció de l’obra, ja sigui un paisatge obert, en què gairebé el que es plasma és l’espai mateix, o bé un paisatge més tancat, o amb construccions, o amb figures. Encara que la línia d’horitzó sigui alta, normalment deixa entreveure una petita part de celatge, el qual és un punt identificatiu, de situació i referència per a l’espectador. La majoria de celatges contenen boires que no són altra cosa que taques de color, amb formes diverses que es conjuguen amb la resta de la composició.

La seva pinzellada, alhora que aporta color a la tela, dibuixa. A voltes es converteix en petits tocs en forma de punt i coma, de manera que crea un ritme dins la composició. Si bé en la majoria de la seva obra el detall és important, també n’hi ha una part en què n’ha prescindit totalment per donar pas a una gran simplificació de formes a base de taques grosses i pinzellades gruixudes, vigoroses i precises que expliquen perfectament aquesta simplificació, i que només s’aconsegueixen amb un excel.lent domini del dibuix.

Tant en el paisatge com en les marines, a voltes hi introdueix la figura, una introducció difícil si no es domina. D’una manera proporcionada i ajustada, aquestes figures ajuden a entendre o a magnificar l’acció que s’està desenvolupant en l’escena plasmada. A voltes, també ha introduït en el paisatge diferents escenes de fauna.

Quant al retrat, una de les tècniques difícils de la pintura, podem dir que era capaç de captar el retratat segurament gràcies a la seva etapa d’il.lustrador, i per tant al bon domini del dibuix i de l’observació amb una fidelitat elogiable.

Una obra extensa i important quantitativament i qualitativament, una obra pròpia i personal que reflecteix el caràcter i la personalitat d’un castellarenc que va viure per l’art i de l’art, en Xavi Caba.