Anna Maria Alguersuari

En Xavi

alguersuariJo he tingut el gran privilegi d’haver compartit els anys més decisius de la meva vida amb en Xavi Caba. Van ser dinou anys plens de gairebé tot. Ell, pare del meu únic fill Joan, va ser un home honest i valent. La gran curiositat pel món que l’envoltava, especialment per les diverses manifestacions artístiques, li va fer aprendre, assimilar i estimar tot allò de què era capaç.

Em va ajudar a valorar i a tenir una opinió, tan difícil d’aconseguir, davant d’una obra d’art. Admirant la manifestació de la vida, essent tots dos sensibles a la natura, em va fer descobrir la bellesa d’aquella part oculta, o potser més camuflada, i elevar-la a la categoria d’art a través de la seva pintura. Davant d’un paisatge, sovint acluco una mica els ulls, just perquè hi passi un fragment de llum, i em delecto amb les imatges més contrastades que hi contemplo.

Tinc molt present la seva veu, cridant-me des de dalt l’estudi, per demanar-me l’opinió sobre un quadre seu, a punt d’acabar. Han estat moments importants que sovint esdevenen present, perquè formen part de mi.
De la seva estada a París voldria remarcar l’esforç per imposar-se una forta disciplina de treball, perquè era molt fàcil caure en el sentit més negatiu de la bohèmia d’aleshores.

«La inspiració t’ha de venir amb els pinzells a la mà», li agradava de repetir. Per uns, la casualitat és fruit de l’atzar; per altres, la casualitat és tenaçment provocada amb el seu treball perseverant Aquest esforç va ser tan constant que se li convertí en un hàbit, i aquest costum va ser una de les característiques de la seva personalitat. S’exigia molt a si mateix i, per tant, també exigia dels altres. No acceptava la mediocritat. Ell sabia molt bé a quin nivell estava. Darrere de cada obra hi ha un grau molt elevat d’exigència.

Potser va ser en el món màgic de la ceràmica on el foc va fondre l’artista i l’investigador, com si d’un sol concepte es tractés. Com a pintor, en Xavi estava molt interessat en els esmalts, és a dir, en el color transformat per la flama o resistència elèctrica. Pintava en ceràmica. Les tonalitats amb què més s’identificava eren les de l’alta temperatura. La recerca de nous pigments en vertical, de nous matisos gairebé imperceptibles, encalçant aquelles textures que el motivaven, el mantenia en constant estat d’alerta fins que, finalment, els dominava. «Aquests murals de gres que faig», deia, «avui dia no estan prou apreciats. La novetat és molt més valorada, encara que hi manqui estètica o no tinguin pendant . Però jo no conec cap ceramista que faci el que jo faig, perquè s’ha de ser dibuixant, pintor i ceramista per fer aquests murals».

En Xavi, gran amic dels seus amics, posseïa el do de la generositat. Compartia els seus coneixements i regalava la seva experiència a qualsevol que hi estigués interessat. Tot el que jo sé sobre ceràmica l’hi dec a ell, que em va ensenyar el seu ofici amb gran passió i devoció. L’emoció compartida per tots tres: en Xavi, la Montse i jo, en obrir la porta del forn després de cada cuita, amb algun o altre experiment a dins, és un record que té un lloc important en la meva memòria.

En Xavi també va estimar molt els seus amics, que ocupàvem la primera fila en l’escenari de la seva vida. La profunda, sincera i lleial amistat, compartida en el temps i l’espai amb cadascú, ha traspassat les fronteres físiques de l’existència.